Tu de compres, nosaltres al parc.

Avui la Gisela ha fet de mamá. Ens hem llevat i ens ha preparat l´esmorzar. Després ens ha acompanyat en cotxe als Universal Studios amb les recomanacions pertinents: Poseu-se crema que fa sol, no feu cas a desconeguts, etc...
Mentre l´Alvaro i jo hem visitat el parc: Diferents atraccions, pel.lícules amb 3-D i 4-D, tours pels diferents estudis de gravació (hem vist el Delorian de Regreso al futuro i la casa de Norman Bates!), la Gisela ha anat de compres per Rodeo drive (quin glamour!).
Això si, ha continuat fent de mamá i ens ha venit a buscar amb el cotxe a les 7.

Casa de Psicosis!!!!!

El cotxe dels Blues Brothers

El Delorean de Back to the future

Universal Estudios

Melrose Av.

Després una volteta per les botigues de Melrouse Av. un Subway i cap al motel, que demà abandonem Los Ángeles i ens dirigim cap a San Francisco.

New York-Los ángeles, logro conseguido.

Después de hacer 4.100 millas, que vienen a ser una fotrecada de kilometros, hemos llegado al final de la ruta (que no del viaje). En la playa de Santa Mónica (Los Ángeles) es donde acaba nuestra aventura como ruteros.

Después de remojar nuestros piés en el pacífico y amortizar un rato los 12 dólares que nos ha costado el párking, nos hemos dirigido hacía un mércado Mejicano (más de uno viendo lo que le hemos llevado pensará que hemos ido a Méjico en vez de a EEUU)

Hoy es la primera vez que nos ha costado encontrar mótel, ha sido en el cuarto intento. Eso sí, en Sunset boulevard (in the middle of the meollo), que ha mi me suena que ha salido en alguna pelí, al ladito de Hollywood boulevard (donde las estrellas, las huellas y los Óscar). La zona es bastante cutre y cualquier calle de benidorm, exceptuando las estrellas en el suelo, tiene más glamour. Otro mito caido.

Mañana.......

Huellas de Steven Seagal.... He buscado las de Chuck Norris pero no las he encontrado... que pena mas grande

End of the route

En la recta final

Abandonem Las Vegas per entrar a l'últim estat de la ruta: California. Aquest últim tram és el més semblant a la idea q teníem de Route 66 abans de venir: kilòmetres i kilòmetres de carreteres semi-desertes al mig del no- res.

Pel camí pobles fantasma, benzineres abandonades, el Bagdad café (sí, el de la peli) i Oro Grande, un poblet plagat de tendes d'antiguitats i quincalla vària, de fet la senyora ja ens ha penjat al seu FB:
http://www.facebook.com/pages/Linda-Maries-Enchanted-Treasures/148903408463974#

Després d'hores i hores de carretera, som a San Bernardino. Demà arribem al final de la ruta!

Old Route 66 in California

Carretera

i més carretera

Bagdad café

Bagdad café per dins

Raphael Live in las Vegas

Williams sí, Vegas no

Després de comprar alguns souvenirs a Williams, hem continuat fent ruta fins a Oatman, un poblet d´Arizona que recordava al vell Oest (rucs inclosos). Abans també hem parat en Hackberry, una benzinera mítica de la ruta 66.
La temperatura superava els 40ºC i hem hagut de pujar un port amb Gustavo que déu ni do...
Després de dinar ens hem dirigit camí de las Vegas.
Cal dir que per aquí la gent és bastant fatxa (Concerts de Ted Nugent, Grups pro-armes, la penya porta pipes enganxades al cinturó com si fosin telèfons mòbils...)
Hem fet una entrada triunfal a las Vegas amb Raphael. L´emoció se´ns ha esfumat ràpid perquè las Vegas és un cuchitril. una ciutat artificial de cartró-pedra, un burdel en forma de ciutat.... No vingau!

Seligman

Benzinera Hackberry

Poble de Oatman

Palazzo

Venetian

Psicodelia pre-sopar

Carretera al infierno

Garrulos en dinerolandia (amb nevereta i garrafa d´aigua)

Las Vegas de nit

Demà més i pot ser que des de California!

Im-pre-sio-nan-te

Después de la entrada de antes, aquí os vengo yo a dar la brasa una miaja. La primera imagen del cañón del colorado ha sido bestial, ha hecho que se me pusieran los pelos como escarpias (con lagrimica incluida). No tengo palabras para describir. Solamente os puedo decir que lo veais vosotros mismos.

Una vez terminada la visita del Gran Cañón, hemos ido a para a Williams (Arizona) donde nos hemos hospedado en uno de los mejores moteles de la ruta. Tres camas, bueno dos y media a Gisela la hemos dejado en el hueco con cama que hay en la pared (no es que seamos malos, pero ella lleva durmiendo a solas todo el viaje y Rafa y yo juntos...... Rafa et trobaré a faltar, jajajajajaj).

El motel es de lo mejorcito (Grand motel, Williams), quitando que el agua corriente en Williams tiene un color un poquito sospechoso, todo sea dicho que es así en todo el pueblo. Después de cenar en un local demasiado comercial, nos hemos tomado unos ligeros combinados en unos de los locales del pueblo (mamis tranquilas, siempre con conocimiento) donde hemos aprendido a jugar a una especie de petanca muy divertida.

Así que............ os dejo con el video del Gran Cañón.

One cubata to go (Rafa dixit)

Desde Williams con amor.

El Grand Canyon molt bonico. Ale, a mamar-la,

Grand Canyon I

Grand Canyon II

Grand Canyon III

Gran Canyon IV

Grand Canyon V

Grand Canyon VI

El motel (52$ i no ens cobren les taxes)

Los indios de barcelona son mas indios que los de arizona

Después de dejar huella en Grants hemos hecho la primera incursión en plena naturaleza estadounidense, hoy hemos dejado de lado el óxido de los coches de los 50 y la decadencia de los pueblos semiabandonados desde que construyeron la interestatal 40.

La verdad que el día de hoy ha cambiado por completo la concepción que teníamos de los estados de Nuevo Méjico y Arizona. Esperábamos desierto y más desierto, pero nada de eso, hemos encontrado bosques y más bosques, más una orografía brutal.

Hoy hemos recorrido el parque nacional de El Malpaís, el monumento nacional de el morro, parada en gallup para reponer fuerzas y para finalizar el Painted Dessert y Petrified forest (brutal).

La única decepción del día ha sido la semivisita que hemos hecho al pueblo Indio (nativos americanos) de Zuni, donde aparte de ver a muchos indios y mucha miseria nos querían cobrar diez dolares por poder hacer fotos y otros diez por persona para enseñarnos la parte antigua (el guía todavía nos está esperando).

Esta noche hemos ido a parar con nuestros cansados cuerpos a un motel de flagstaff, el western hill motel (recomendación para la gente que alguna vez haga la ruta).

Mañana...... mañana nos espera uno de los grandes objetivos de la ruta.... El Gran Cañón!!!

Old Route 66

Western Hill Motel

New Mexico

El Morro. Foto póstuma de la cámara de Gisela

Poder Polserunoooo!!! (gracias Mireia)

Con esto y un bizcocho hasta mañana....

Dejando huella

Hem començat el dia prenent un espresso de veritat... ja el trobàvem a faltar!

Hem seguit recorrent l'estat de New Mexico, des del desert fins als boscos de Sandia Crest a més de 3000 metres d'altitud.

A Tinkertown hem vist el museu més bizarro de la història ple de figuretes i frikades vàries. 

Dinar mexicà al Garcia's d'Alburqueque i camí fins al mig del no-res: Grant, on som ara. Per sort avui no toca hotel cochambre i sempre acabem trobant un bar obert.

Mural a Tucumcari

Paisatge de New Mexico

Tinkertown

Perduts per carreteres secundàries

El Rafa i les calaveres

Petons i abraçades des de New Mexico.

Be good and if not be careful ;)

Si es domingo, esto es Nuevo Mexico

Avui hem sortit de l´Hotel Cochambre per visitar el Cadillac Ranch de la ciutat d´Amarillo. Una desena de Cadillacs mig soterrats des de l´any 1972. Després hem fet unes quantes milles per visitar Palo Duro. Quan s´ha fet l´hora de dinar hem tornat al Big Texan d´Amarillo, un lloc llegendari, on si et menges dos kilos de vedella amb la seva guarnició, no cal que paguis el dinar. Nosaltres ens hem conformat amb un tall de mig kilo.
A la tarda hem arribat al punt mig de la ruta: El midpoint. I poc després hem arribat a l´estat de Nuevo Mexico a través de carreteres secundàries, poblutxos abandonats i paissatges desèrtics.
En general, la gent d´aquí és molt amable.
Ara mateix ens trobem al poble de Tucumcari, on per cert us recomanem els motels de: Route 66 i Blue Swallow (res a veure amb el d´ahir).
Des del cul del món, ens acomiadem fins demà si Déu vol i si no...ens dóna igual!

Al Cadillac Ranch

Palo Duro!!!!

Just a la meitat de la Ruta

Una cadireta del Big Texan

Motel Blue Swallow de Tucumcari (one swallow doesn't make spring)

Paissatges del Palo Duro

Palo duro!!!!!!

Hotel Cochambre

Com us podeu imaginar pel títol avui hem dormit a l'infern, els valents podran veuer fotos a la tornada...

Ahir vam abandonar Oklahoma City després de fer una visita de metge (a veure qui és el guapo/a que es dedica a passejar a 105ºF). I fem ruta: dinar a Lucille's, museu de la Route 66 a Clinton, Texola (que pensàvem que estava abandonat però no ho està del tot), McLean (que se suposa que no està abandonat però pràcticament ho està) i camps i camps amb vaques fins a Amarillo, Texas.

Això és un altre món. Les benzineres et saluden amb eslògans religiosos (God is the Lord, not a swear word) i trobar un bar on et posin una birra és tota una aventura, però el trobem: Rounder's Club, amb banda country-rock en directe, granjers amb gorra de John Deere i escupidera i tot.

Esto ya es el oeste.

Cançó obligada per fer una entrada triunfal a Amarillo

Que leches!

Tertulia - Café

Lucylle´s (Bar mític de la ruta 66)

Paissatge de Texas

In God we trusth (10 mandamientos a McLain)

Petons i abraçades des de l'Amèrica profunda.